Retrobar i recobrar la Devesa

DOLORS REIG (Diari de Girona)
La polèmica entorn la construcció d’un pavelló esportiu a la Devesa m’ha fet recordar dos textos entranyables: “Nosaltres som una part de la terra” (altrament conegut com el discurs de l’Indi Seattle), i el llibre de Jean Giono “L’home que plantava arbres”.
El primer text es diu que va ser el discurs que l’any 1885, el Cap indi Seattle va proferir davant el governador de Washington, en saber que l’Estat li volia comprar les terres. És una llarga reflexió entorn la pertinença o no de la terra als éssers humans i el mal ús que en fem. L’indi Seattle acaba el seu discurs dient: “On és el bosc espès? Desaparegué. On és l’àliga? Desaparegué. Així s’acaba la vida i comencem a sobreviure”. El llibre de Giono també se situa en un temps determinat, juny de 1913, a la Provença. Es tracta de “un relat ple de sensibilitat, un cant al desinterès i a la generositat, un text que exalta l’enorme valor que hi ha en un acte tan senzill com és el fet de plantar un arbre”. Diu que l’objectiu de l’autor en escriure’l era que la gent “estimés el fet de plantar arbres”. Ambdós textos ens parlen del valor de la natura i de la relació de respecte i agraïment que l’ésser humà l’hi hauria de tenir.
La Devesa de Girona és un dels llocs que identifiquen la ciutat, juntament amb la catedral i sant Feliu, els rius, el barri vell ... Són incomptables els escriptors que l’han situada enmig de la seva creació literària tant en prosa com en vers. Cert és com diu el poeta gironí Manuel Castaño que és “un bon símbol de l’època”, d’una època, i segurament estarem d’acord amb les paraules de Joan M. Feixas: “Tot el jardí té un aire d’excelsa solitud; / la llum mig apagada té un deix de melangia”. I potser és per això que, empesos per la dèria de modernitat que ens envolta, sorgeix la idea de voler fer-hi un equipament nou, obeint al desig de treure’s del damunt alguna crosta del temps passat.
Però penso que el que hauríem de fer és considerar la Devesa com a part del patrimoni gironí. Un patrimoni ben complert. Un patrimoni natural, donat que es tracta d’una devesa, d’arbres. Un patrimoni cultural: tota la literatura que ha generat des de temps reculats fins ara. I si recopiléssim totes les vivències, emocions, neguits, alegries, sensacions, ... que la Devesa ha provocat en els seus visitants podríem concloure que és part del nostre patrimoni immaterial o intangible.
Del primer aspecte no en tenim cap dubte, els plàtans encara hi són. Del tercer, tots i cadascun dels gironins de soca-rel, de comarques o passants temporals hi aportarien el seu gra de sorra. De la segona qualitat patrimonial, n’ha quedat constància escrita. Heus aquí només alguns exemples: “Bella és la Devesa de Girona ... ; bella, sempre bella, àdhuc en la mateixa desolació hivernal ...” (Carles Rahola); “Els passeigs de la Devesa tenen les aèries dimensions del somni” (Josep M. Espinàs); “Amb rostre adust, altiva m’asserenes / quan estic sol o quan em sé covard” (Albert Rossich); “L’enigma alat del campanar de la Catedral es bressa en el silenci espès i pautat de la Devesa i la lluminositat creixent s’extasia amb el misteri de l’instant” (Rosa Font); “Camp d’aire lliure d’arbres impertèrrits, / guardes segurs de passes presoneres!” ... “Quan l’alta volta que ens cobria els somnis / sigui un teixit d’esquelets transparents / i aquell cel prim dels hiverns glaci l’aigua / i ja no hi hagi cap coixí de fulles / ni fumerols ni records ni perfums, / ¿com ho farem per retrobar la vida / sense aquests troncs, puntals de la memòria, / crits del passat? (Narcís Comadira).
Però ja ho va dir Josep M de Sagarra: “Girona viu d’espatlles a la Devesa. No hi vol saber res amb aquells plàtans bellíssims, descordats, allargassats, que sospiren cel amunt amb un desig de respirar l’aire una miqueta més pur...”
Narcís-Jordi Aragó, l’any 1980, en el seu llibre “La Devesa, Paradís Perdut” deia: “Si perdre és veure desaparèixer, el contrari de perdre ha de ser retrobar. Si perdre és deixar de tenir, el contrari ha de ser recobrar. I encara som a temps de retrobar i recobrar la Devesa”.
Girona i els gironins i gironines tenim el dret i el deure de retrobar-la i recobrar-la.

Dolors Reig Garganta

L’Aula – Diari de Girona.

Dimarts, 29 de gener del 2008