Parc urbà o espai natural

JOAQUIM NADAL. (Diari de Girona)
Un cop més rebrota una polèmica eterna sobre la mateixa naturalesa del parc, la seva funció i els seus usos. Tornem a interrogar-nos si la Devesa és un espai natural i si per assolir-ne un ús social més ampli cal un major grau d'urbanització o de naturalització. Repetim les velles preguntes sobre si ha de ser més un parc anglès i no ens cansem de donar voltes sobre l'allunyament dels gironins en relació al parc. Estic convençut que mai no trobarem les respostes adequades mentre ens entestem a formular les preguntes equivocades i mentre partim de supòsits falsos.
La Devesa és avui un antic espai natural fet de sediments fluvials ordenat,plantat i organitzat per l'acció humana. Fa un segle molt llarg que la Devesa no és una arbreda desordenada feta per generació espontània de vegetació de ribera variada. De forma reiterada i insistent cada cop més la Devesa ha anat esdevenint una plantació ordenada de plàtans. Davant de la contundència de la plantació totes les altres coses que han passat i passen a la Devesa han esdevingut secundàries. El problema no és doncs l'obsesssió per tenir cura dels arbres. Els arbres són avui una dada essencial del paisatge i si els responsables públics no en tinguessin cura serien acusats d'abandonament, incúria i manca de sensibilitat. Cal doncs contemplar el parc de tal manera que els més de dos mil cinc-cents arbres que hi ha s'han de considerar la matriu bàsica de l'organització d'aquest espai ciutadà. Els arbres tupits i densos busquen el sol i creixen en alçada. Busquen el sol i tapen el sol. Busquen l'aigua que els va fer néixer i els va fer créixer i esperen que la terra que els envolta sigui flonja, respiri i es remogui per tal de crear les condicions més apropiades per deixar treballar la vida dels arbres.
La incògnita avui per avui és saber si és possible la compatibilitat entre l'actual massa arbòria i un major grau d'urbanització,amb un conjunt d'itineraris pavimentats, un conjunt de senderols trepitjables amb major comoditat que algun dels espais actuals entre arbres. La segona incògnita segueix essent si la societat del segle XXI i les actuals característiques de la ciutat reclamen un ús intensiu d'un gran pulmó lliure com la Devesa o si, com crec que passa, la Devesa és una realitat percebuda, assumida, interioritzada en l'imaginari col·lectiu, una consciència que no cal materialitzar i que en tenim prou amb saber-la, i potser veure-la, sense que ens calgui fer-la servir. Si fos així tampoc no caldria capficar-nos-hi més del compte. Només caldria tenir la plena consciència d'una atenció acuradíssima per tal de garantir permanentment la renovació botànica del parc i afavorir-ne un ús plural i obert en la diversitat dels seu caràcter essencial.

El record, un parc per llogar-hi cadires
Mai més les olives "rellenes" no tornaran a tenir el valor simbòlic que tingueren en els vermuts de primavera al Rosaleda de la Devesa en els anys cinquanta. Una època en què la Devesa esdevenia naturalment la Rambla del bon temps i on l'art de passejar Rambla amunt i Rambla avall es traslladava de l'espai més urbà i protegit del clos dels porxos de la ciutat a la gran volta vegetal dels plàtans. De forma imperceptible sortien les rengleres de cadires i qui no volia fer una consumició, que no sempre es podia, podia pagar un tiquet discret per una cadira i deixar-se anar en la contemplació passiva del lent arrossegar de peus dels adolescents, o no tant, de la ciutat. Pels adolescents d'aquell temps la Devesa per passejar era l'estadi posterior als jardins per anar-hi a jugar o simplement el fàcil recurs a la badoqueria sistemàtica anant a mirar els peixos del brollador entre nenúfars. Eren temps de passejades en ase per la plaça de les botxes, en un atractiu del tot inofensiu per a nens endreçadets que no havien trencat mai cap plat ni cap olla i que aspiraven a no trencar-se cap braç ni cap cama.
Per a més endavant quedarien els moments de la sensualitat posada al descobert per la poesia de Narcís Comadira en els estius xafogosos de la piscina i les melodies perdudes de la discoteca.

Paradís perdut o paradís retrobat?
Era en realitat un paradís mai no trobat, el mite construït en l'emirallament més en el somni que en la realitat, perquè la Devesa somniada com un gran espai d'esbarjo urbà en els anys anteriors a la Guerra Civil acabaria sent el racó dels mals endreços de la ciutat. Un gran espai on cabia tot i on el que menys importava era la seva mateixa essència vegetal. La consciència de l'abandonament va generar la reivindicació global de l'espai tant per a la salvació de la massa arbòria com per a la recuperació democràtica dels usos socials més diversos sempre amb respecte per la identitat d'un patrimoni extraordinari i malmès. En la vibració ciutadana dels anys setanta passem així del "Salvem la Devesa" al Pla Especial de la Devesa que fou aprovat l'any 1986. És el camí recorregut des de l'exposició de Fires de 1976 promoguda pels col·legis professionals, passant pel llibre de Narcís-Jordi Aragó de 1980,"La Devesa,paradís perdut" per arribar als ajuntaments democràtics i les primeres passes de recuperació que culminarien en el Pla Especial.
Es combinaria durant aquesta etapa de 1976 a 1986 la reivindicació culta, literària, política, cívica amb la necessària recuperació botànica. Salvar la Devesa era primer salvar els arbres i això no ho discutia ningú fins al punt que els afanys arboricides que en algun moment van caracteritzar la gestió municipal desencadenava les ires ciutadanes que identificaven purament i simple les tallades d'arbres amb un intent de liquidar l'única garantia que estalviaria la urbanització del parc en el pitjor sentit de l'expressió. La recuperació democràtica de la Devesa passava instintivament per no tallar arbres,per plantar-ne de nous, per eixamplar l'espai vital de la Devesa i alleujar-la de la pressió que l'urbanisme i la motorització exercien. Era vital sanejar, netejar, depurar, endreçar el parc. N'hi havia prou de moment de suprimir totes les excrecències acumulades, tots els cossos extranys, totes les incrustacions innecessàries i gratuïtes.

El Pla Especial de 1986, a mig fer
Passats vint-i-dos anys des d'aquell pla dels arquitectes Llistosella i Monsalvatge hem de confessar que la matriu bàsica de la idea s'ha respectat però que l'estricta literalitat de la proposta s'ha quedat a mig fer per manca d'ambició pressupostària i de convenciment ciutadà a l'hora de fer un gran parc urbà amb un increment de les geometries dels jardins ordenats francesos sense perdre la quadrícula dels plàtans.Es molt probable que la mateixa concepció del parc, el dibuix de la proposta fos en ell mateix una contradicció en els seus propis termes i que el conjunt dels elements introduïts de nova geometria no eren fàcilment compatibles amb la mateixa massa vegetal.Potser era fins i tot perfectament possible però massa car i inassumible des de la perspectiva dels pressupostos municipals.
Sigui com sigui a l'empara del Pla Especial esmentat hem vist desaparèixer les columnes de bloc de formigó que d'un any per altre es deixaven com a estructures immòbils del "certamen", la pista d'aeromodelisme, les instal·lacions del tir al plat, les instal·lacions de la societat hípica, l'estadi d'atletisme i les seves grades i edificis annexos, els vestidors de la piscina, el local de la discoteca, el firal del bestiar, els dipòsits d'aigua, els abocadors del costat de l'estadi de la Joventut, el pavelló d'esports de la Devesa, les basses i el caos anàrquic de l'antiga llera del Güell.
Queda per desaparèixer la instal·lació del tir olímpic.
I en canvi hem vist sorgir el Palau Firal i l'Auditori, la gran esplanada del camp de mart i de l'hípica, el vial perimetral, el pont de Fontajau, la passera de Fontajau, i els accessos i aparcament de la Devesa conjuntament amb el gran espai de les barraques que és el símbol més absolut del domini del disseny del Pla Especial contra el predomini sagnant de l'antiga travessia de la Nacional II.
Tot això, és clar, queda ja lluny i entre tots ja ho hem amortitzat. Però la superació de la década reivindicativa 1976-1986 ha donat peu a un conjunt de modificacions bàsiques que han configurat el parc d'avui encara en estat imperfecte però més naturalment a punt per a prendre les decisions al voltant del gran dilema entre l'arbreda natural ordenada o el parc urbà i més urbanitzat.
En el context de l'actual polèmica no hi ha cap dubte que si fem memòria i si tenim memòria històrica, la concentració de totes les activitats de l'àmbit de l'antiga piscina en un pavelló integrat i la desaparició de l'actual pista coberta és un pas endavant, un pas més, en el camí de neteja, endreça i ordenació de la Devesa. Em sembla una obvietat des de l'òptica ciutadana.
I també em sembla que les dinàmiques veïnals del nou barri del Güell-Devesa no han de resoldre les seves mancances i els seus dèficits, les seves legítimes reivindicacions, amb plantejaments alternatius al pavelló que es vol construir i que s'ha d'inscriure en la lògica ciutadana i ordenadora de l'herència del Pla Especial.
La qüestió no és escola bressol si i pavelló no, i aquest no és ni ha de ser el termòmetre del salvament de la Devesa. Perquè l'autèntica temperatura cívica de la Devesa es juga en la seva visió integral i integrada al conjunt de la ciutat i en la relació cada cop més central dels grans equipaments a banda i banda del Ter.
Dos grans parcs urbans de naturalesa distinta es donen la mà a traves de la passera de Fontajau, tots dos mantenen el predomini dels espais oberts i de la vegetació i tots dos en graus diversos i des d'una ordenació racional responen als reptes de la ciutat i hi aporten els equipaments que culminen un procés de racionalització i endreça.
Mentre la polèmica perdura i es reinventa, l'antiga pista coberta, d'estructura matussera i teulada d'uralita ens interpel·la i ens recorda que encara tenim pendent la seva urgent eliminació i substitució per un pavelló polivalent, modern, eficaç i integrat.
Fa molt pocs dies l'amic Quim Torra sorprès per les meves evasions i expansions poètiques per Solius em demanava que parlés també de la Devesa. I ho he fet amb un punt de recança però amb el convenciment i el compromís cívic de sempre.