LA DEVESA, QUARANTA ANYS DESPRÉS

foto: MARC MARTÍ (DdG)
LLUÍS BOSCH MARTÍ
Dedicat a Quim Torra
Davant del debat i polèmica que ha motivat l’extraordinari manifest de la Associació de veïns Devesa-Guell per l’edificació d’un nou pavelló al costat de les dues grans instal·lacions com el Palau Firal i l’Auditori-Palau de Congressos, hem recordat que fa quaranta anys varem escriure un polèmic article titulat “La Devesa, el desván de la ciudad”, publicat el 4-11-1967, dins el setmanari Presència. Inspirats en aquest article tornarem a fer un passeig crític per tal de veure com es troba la Devesa en la seva vella i caòtica actualitat. Per molt que diguin la Sra. Alcaldessa i els senyors Nadal i Ponç Feliu, que ha canviat, nosaltres la veiem abandonada com sempre. Ara, com en el 1967 tornem a convidar autoritats municipals, ara democràtiques, abans franquistes a que ens acompanyin a donar un nou tomb pel parc.
Abans de passejar-nos, recordarem que va tenir lloc una exitosa xerrada amb el lema “Salvem la Devesa”,nom d’una plataforma creada recentment. Va ser un interessant debat organitzat per la CUP a on varem poder rebre noves informacions sobre l’estat actual de la Devesa amb una bona síntesi d’introducció politico-ecològica per part d’en Navarro, portaveu i cap de llista de la CUP per Girona, i lliçó d’història a càrrec de Pere Cornellà, amb una bona síntesi històrico-bibliogràfica de tot el que s’ha publicat sobre la Devesa. Molt encertat i crític va estar el President de l’Associació de veïns, en Josep Plazas. que ens animà en la protesta i participació en futurs actes reivindicatius. Menció apart ens mereix el botànic i professor de la UDG, Lluís Vilar, que en un estil acadèmic i provocatiu ens va expressar el seu pessimisme realista davant el desenvolupament post-industrial urbà i consumista de la societat capitalista. I seguint recordant les publicacions més critiques en defensa de la Devesa, citarem un altre número de Presència a on es publicà un altre dossier amb el títol “Devesa, arbres o edificis?”,del 4-5-1974, que seria el que inspiraria el llibre “La Devesa paradís perdut”, de N.J.Aragó. S’han publicat moltes cartes i articles de publicistes que l’han citat i no entenem com el dit autor no hagi escrit cap article prenent compromís en la defensa i suport a “Salvem la Devesa”, títol que varem crear un grup d’artistes gironins agrupats en la famosa ADAG dels anys 70, i que varem organitzar la primera mostra reivindicativa sobre el caòtic estat de la Devesa, que a hores d’ara roman abandonada igualment.

Resposta a Ponç Feliu
I contestant al sr. Ponç Feliu, al qual no li ha agradat l’esplèndid slogan de “Salvem la Devesa”, ens contesta tot retòric que la Devesa no s’ha de salvar perquè ja està salvada. Ell confon els arbres amb l’espai urbà que compren el parc. Durant la xerrada-debat ja esmentada, el sr. Mongé, botànic, responsable de la conservació dels plàtans de la Devesa, demanà la paraula per informar-nos de la situació actual dels arbres. Va dir que n’hi havia uns 2600 plàtans que tenen una alçada de 60 metres i que foren plantats el 1850. També va vaticinar que podrien viure 400 anys. I que a l’actualitat en moren o tallen 3-4 a l’any. El seu estat actual és òptim després d’haver eradicat les plagues dels anys 70. Des del nou pla parcial vigent dels Ajuntaments democràtics, ell en té cura, i els arbres son vigilats i son regats i podats al màxim.
Tornant a la confusió del sr. Ponç Feliu hem de reafirmar-nos dient-li que una cosa és la conservació dels plàtans i l’altra és salvar la Devesa en la seva totalitat com espai natural. Critiquem, però, els excessos d’edificacions i tot tipus de formigó que estan fent perillar per degradar l’entorn paisatgistic-ecològic i el conjunt de l'espai.
No negarem que la ciutat necessita noves instal·lacions i serveis, però ¿han d'estar forçosament construïdes dins del que queda del cada dia més empetitit parc, ex-parc natural i urbanitzat cada dia més?.

El Pla d'usos: un clam!
Totes aquestes tristes evidències ens fan sumar-nos al clam de la necessitat urgent de que es posi en pràctica l’anunciat pla d’usos de la Devesa que reguli pam a pam de tot el que hi ha i s'ha d'enderrocar o salvar dintre dels espais naturals de la Devesa.

Un passeig per la Devesa, avui
Després d’aquesta llarga introducció crítica, anirem a passejar-nos per la Devesa amb la guia del nostra vell article “La Devesa, desván de la ciudad”.
El primer punt, el titulàrem “La Devesa por montera”. Ahir, com avui, no hi ha cap planificació ni pla d’usos. Les coses que han desaparegut son: la “escuela de chóferes y de coches particulares”, i el “garaje” s’ha convertit en el gran pàrquing que es troba entre les ribes del Ter i l’Onyar. Diuen que era necessari pels turistes que venen en autocar o en cotxe per visitar el barri vell i també pels centenars de funcionaris que treballen en centres oficials administratius de la ciutat. Les velles fotos de Jordi Soler que il·lustraven el nostre article reflectien, com avui, abandó i brutícia. I molt més durant un hivern com el d’enguany, de sequera. La terra de les avingudes està molt resseca, polsosa, encara que és evident no és culpa de l’Ajuntament que no plogui. I trepitjant la gran explanada de les barraques de la Fira Cultural, és un desert soleiat tot l’any que no invita a fer una parada, sinó a passar el més ràpid possible. En aquest punt de la nostra passejada hem coincidit amb Quim Torra, el qual ens ha dit de la seva satisfacció per la dignitat d’en Quim Nadal en contestar-lo en temes de la Devesa: “de la impossibilitat de fer realitat el somni de molts gironins, el projecte de X. Llistosella i X.Montsalvatge i premiat pel MOPU l’any 1986, el llac on es reflectiria la Girona eterna... però no teníem diners” li venia a contestar Nadal... Quim, el Quim amic, no l’altre, em diu “Jo em pensava que abans érem rics, ara tampoc...” Jo que li dic: Potser no érem rics ni abans ni ara, en tot cas érem i som rucs!”
Paisatges que serien i son la delícia per a pintors, fotògrafs, poetes, turistes i amants de la natura.
L’hotel-inform es troba en més males condicions que el 1967. Està com a la majoria d’instal·lacions, en decadència i sense manteniment, pintura, etcètera. Desemboquem a la plaça de les botxes, on abans d’arribar-hi hi ha les petites pistes tronades i polsoses dels entranyables i pacients jugadors del esport netament gironí. En aquesta zona és on es troben els plàtans més grans i bonics, i on a l’estiu s’hi està més tranquil i fresc, malgrat que els seus bancs de pedra, que son molt durs e incòmodes. Però en companyia d’un bon llibre oblides les seves incomoditats. Una mica més amunt es troben el sarau de les “Carpes” estiuenques pels noctàmbuls gironins. Entrem al jardí, que no és cap meravella en quant a nombre de plantes, flors, ni animals. El millor són els ocells naturals i ignoro si han desaparegut la família de galls d'indi. De petits, el que més ens fascinava era anar a veure els peixos al brollador tronat d’ara. I de grans, anem a contemplar i meditar davant de la figura “Noia de les trenes”, del nostre admirat Fidel Aguilar, una de les escasses escultures que conté els jardins.

Unes oficines municipals a la Rosaleda?
Sortim a la terrassa de l’antic restaurant “Rosaleda” que no sabem perquè està tancat i reconvertit ara en unes oficines municipals per inscripció dels nens en edat escolar. Com que la passejada és i serà llarga i som bons ciutadans anirem a fer un rierol al Rellotge, imatge del passat més remot i tornant amunt, recordarem com el nostre admirat Folch i Torres, ex-batlle de Girona, ell com a petit burgés anava a fer el vermut amb olives farcides al Rosaleda, mentre nosaltres anàvem a asseure'ns als seients col·locats al passeig Central.
En aquest punt de la nostra passejada, jo i en Quim Torra, que ja estava de tornada de la seva, ens acomiadem. Abans, però, em diu irònic “les olives farcides” d’infant de Nadal, no tothom podia prendre-les, jo mateix, que acudia a la Devesa, matí, tarda i alguna nit, era per asseure'm als seients mati i tarda, per a la nit anar al teatre dels “Hermanos Largo”, situat al passeig de la Sardana, per tal de veure alguna que altre funció d’aquella companyia que evoca la pel·lícula “El viaje a ninguna parte”. I ens acomiadem del petit trajecte compartit amb en Quim.
No volem entrar a criticar l’estat en què es troben els bancs, els fanals, els llums, el caos de les tanques, la varietat i els estrambòtics urinaris, tots de model “standard”, fets per funcionaris municipals i què dir dels grandiosos cables elèctrics d’alta tensió que estan penjats per tot arreu, on perilla qualsevol ocell que s’hi acosti,no oblidant la companyia dels petits búnquers elèctrics. I travessant el passeig de la Sardana direm el que l’Ajuntament ha enderrocat les antigues instal·lacions militars de l'Hípica, restituïts en espai verd, les velles pistes del GEiEG, antic camp de Mart, una part zona verda, l’altre polsosa zona de pàrquing pel futur pavelló o és la por que ens ho fa dir.
A la part de darrera on hi havia l’enderrocada discoteca Piscis i pistes de hocquei (serà, on diuen, la zona esportiva que empalmarà amb l’estadi de la Joventut), una zona de pícnic i la desaparició del pavellonet de tir olimpic i d’un estrany nou vermellós casalot d’oficines que ignorem el seu servei. Potser fa de recaptació d’impostos dels depauperats marxants dels mercats de les ribes del Ter! I com que no hi són, els dies que no te lloc el mercat, és el pàrquing idoni peels assidus usuaris del Pavelló Firal i de l'Auditori-Palau de Congressos.
I com els meus amics gironistes, lírics del Paradís perdut, ara seguirem el passeig, abandonant al sociòleg crític dels defectes i retrobarem a l’artista, al pintor enamorat de la Devesa, com a totalitat, paisatge al llarg de totes les estacions, tant si ens passegem solitaris o acompanyats. És quan no veiem tot el caos, l’abandó que acabem de descriure, sinó la grandiositat tel·lúrica dels 2600 plàtans. I és que a la Devesa, amb la seva arbreda, al llarg de l’any s’hi troben tots els colors de l’arc de S. Martí: dels verds, grocs, ocres, taronges i marrons, de primaveres i tardors és quan estan més vius i esclaten. I què dir de passejar-s'hi els dies de pluja d’hivern. I dins de les moltes impressions viscudes en la Devesa, acompanyat d’algunes de les meves estimades, sempre recordarem el matí del dia del Pilar que havia estat plovent tota la nit. L’endemà m'havia de trobar amb ella i el seu gos. Tota la Devesa degotava, estava fresca i humida. Vaig sentir la visió panteista del filòsof Spinoza, l’amor al Déu natura, com absolut.
I a la Devesa, a part dels ecologistes, artistes, solitaris i dotzenes d’enamorats, s’hi passeja molta més gent des dels qui van amb els seus gossos fins als que hi van a fer esport, així com multitud de jubilats, sardanistes, fotògrafs, mares amb nens i cotxets, ciclistes, gent que fa footing, els marxants i la seva nova clientela d’immigrants els dies de mercat. I darrerament, els milers de visitants de les Fires sectorials i musicòlegs a l’Auditori.
Quin és el problema de tots aquests visitants per l’equilibri de la Devesa? ¿És que el nombre més important de visitants que van a les noves instal·lacions ja dites, com els del nou possible futur pavelló esportiu és que no hi van a peu, a passejar, com fem nosaltres, sinó que la gran majoria hi va en el seu cotxe? I la pregunta que es fan en el manifest de l’Associació Devesa-Guell és que el trànsit, contaminació i l'aparcament de cotxes a la Devesa, que avui ja és excessiu, ¿no serà encara més intens si es porta a terme tan gros disbarat?

Un poblat sioux entre els plàtans
Per aquest motiu, els representants i simpatitzants de la Plataforma “Salvem la Devesa” recordarem Sitting Bull “Toro sentado”, cap dels Sioux que va agrupar totes les tribus índies del nord-est de les Rocalloses per tal de fer el darrer combat contra l’Excèrcit americà, manat pel General Cooster, derrotat en la famosa batalla Little Big Horne .
Nosaltres, els sioux de les plataformes reinvindicatives de les comarques gironines, us convoquem el proper 1 de març a l’acampada en el camp de Mart per reivindicar el salvament de la Devesa, com a símbol de totes les campanyes en aquest moment en marxa.

LLUIS BOSCH MARTI