Res no és mesquí

JORDI VILAMITJANA Diari de Girona
Res no és mesquí a la Devesa. El plàtan enorme que amb gravetat extrema estén els braços desarmats cap al cel, amb la soca esbudellada i una verticalitat prodigiosa, no és mesquí. El sòl terrós i arenós d'anys i panys de sediments i rierades que s'encatifa tan bellament cada tardor de fulles mortes, no és mesquí. L'olor aspra de terra humida, la flaire dolça dels matins d'hivern, l'aroma de cafè torrat i mòlt que es confon en la boira amaradora, no són cap mesquinesa.
Res no és mesquía la Devesa. Ni el silenci que miraculosament traspua el cor de tants arbres; ni el sentiment de calma que s'hi respira; ni l'allau de records que un a un vénen a la memòria quan s'hi pensa, quan s'hi passeja. No són pas necessàriament records d'alta volada, ni són pas records d'aperitius i menjars burgesos al Rosaleda, ni records literaris d'eminents poetes. Són records senzills, de passejades de diumenge al matí a través de l'avinguda Ramon Folch, la via del tren i el rellotge de la Devesa fins als gronxadors dels jardins; d'estades de dissabte a la tarda a l'Estadi de la Joventut; de tombs d'un dia d'estiu a la recerca d'aire.
Té la Devesa de Girona un punt de despenjament i d'abandó, de camp i de ciutat alhora, de silvestre i d'anarquia que és una meravella; un prodigi necessari. Deixar-se vèncer pel seu aire decadent; travessar-la corrent amb calça curta; conrear-hi en dolça companyia l'amistat i l'amor sentint a cada pas el trepig de les sabates damunt la terra, són incomparablement millors que l'espai clos i ordenat d'un pavelló, d'un vial o d'una urbanització.
La Devesa és indestriable de la ciutat i és patrimoni comú. És una herència esplèndida que cal conservar. La Devesa és un espai i és un parc i és un jardí, però el seu valor -immens- no rau en allò material, sinó en allò que té d'intangible, de màgic, d'evocatiu, de recordable. Cal aturar el Mitterranisme polític dels qui a cap de pavelló i d'edifici emblemàtic han teixit una ciutat de ciment armat que ha fet enriquir a més no poder promotors i constructors, i que pretén ensinistrar tot allò que és urbanitzable. Els ciutadans i ciutadanes, els homes i les dones de peu de carrer, necessitem tenir la Devesa vegetal, incontaminada, popular, silenciosa i alliberada de la feixuga càrrega del progrés, i saber-la allà, per al dia que calgui. Cal aturar el pavelló. Cal salvar la Devesa de la vel·leïtat dels qui aspiren a la immortalitat.