Incomprensible

JORDI DALMAU. Diari de Girona
S'havien gosat enfilar fins a 55 metres i formaven una comunitat de dos mil cinc-cents noranta-cinc plàtans. Eren testimonis de les nostres infàncies i creixements. La Devesa de Girona, admirada arreu, declarada l'any 1943 "Jardí Artístic Nacional", títol confirmat per la Direcció General de Belles Arts, era un patrimoni que ens podia enorgullir plenament. Era. D'uns quants anys ençà l'estat físic de la Devesa és l'emblema de l'envelliment. S'havia alçat un clam que transcrivia una pancarta: "Salvem la Devesa!". Propòsits positius i rectes intencions s'havien iniciat fa temps. L'any 1974 els Col·legis Professionals de Girona en número de tretze acorden i promouen realitzar un Estudi-Dossier sobre la Devesa, des del punt de vista tècnic, forestal, hidrològic i etcètera, que és dut a terme per un equip d'especialistes en les diverses matèries, equip coordinat per Narcís Motjé, enginyer de Monts i Sebastià Melclós, enginyer tècnic. El diagnòstic resultant no és pas gens optimista. L'any 1980 surt el llibre La Devesa, paradís perdut, escrit per Narcís-Jordi Aragó, on els patiments del parc queden perfectament estudiats i denunciats, i les solucions molt ben apuntades constitueixen un repte de llarga feina, però esperançada. Queda evident que si Girona no té cura de la Devesa ningú no ens ho farà. El llibre de Narcís-Jordi Aragó comença precisament amb una citació de Jane Jacobs que un quart de segle després de la publicació del llibre esdevé fatalment profètica: "La gent es pot posar d'acord per donar una utilitat a un parc, i aleshores el farà prosperar, o bé es pot confabular per negar-li tota utilitat, i aleshores el parc caigut en desgracia serà un lloc d'abominació i de fracàs".
Aquests dies l'Ajuntament de Girona confabula un projecte de construcció d'un pavelló al mig del parc de la Devesa. Per rejovenir forestalment un parc de quaranta hectàrees no sembla pas bona solució anar-hi fent edificacions diverses al seu solar. És incomprensible. Una ciutat no es pot governar i gestionar temptejant plans i projectes tot dient que ja s'és a temps de rectificar. Val a dir que l'Ajuntament de Girona també sap rectificar, com va fer-ho, amb tota la serenitat, al projecte d'aparcament soterrat del carrer de la Creu. El tempteig del banyabaix insegur treu noblesa a la feina política, oberta, d'escoltar prèviament en nom de la participació vertaderament democràtica.
També les bases d'aquest poble hem d'entonar un mea culpa. Massa vegades es perden la veu i el gest. Ens hem anat ensopint, ensopint, plegant i desant banderoles i pancartes que deien "Salvem la Devesa!", que havien sigut enarborades des del sentiment més popular tant com des de la ciència més rigorosa. Només ens recordem de santa Bàrbara quan trona, diuen pares i avis. Oh, torres de Babilònia, on sou?, diu la Bíblia.
Fa massa temps que estem enyorats de tenir líders amb seny i criteri d'el·laboració, orgull i noblesa de decisions, estudi i eficàcia dels projectes. Malament es poden posar a la boca la paraula participació -que demanen, almenys, cada quatre anys- si arribat el moment moltes vegades no hi ha la mínima intenció d'interpretar el sentit dels ciutadans o d'auscultar el batec d'una ciutat que, per exemple, encara no vol veure trossejar el parc de la Devesa.
Ens quedarà, això sí, ben plantat, per desgràcia, aquell fanalot tan impopular i antireglamentari de la plaça del Vi de Girona que només ens ha fet veure clar que no tots els disbarats de Girona varen ser perpetrats en temps de la dictadura franquista.