Els plàtans de la Devesa no són catalans

LLUIS BOSCH MARTI (Diari de Girona)
Com en els anys de la nostra primera joventut, tornem a rellegir Erasme, de Stefan Zweig, i com ell a defensar el lliure pensament contra el fanatisme del pensament únic, siguin les velles esglésies o els nous partits. Tots igualment dogmàtics, fanàtis i intolerants, amagats en les renovades banderes del nacionalisme identitari. Davant els nous partidismes renovem el nostre universalisme i escepticisme crític.
L'altre vespre ens trobàvem atrafegats dins un supermercat comprant. De sobte un poderós galifardeu m'agafa d'esquenes per saludar-me tot cridant. Era el popular Mines, exlampista, avui fanàtic d'ERC. A pesar de ser un vell amic, darrerament el trobem molt pesat per la seva passió de militant independentista, que l'ha reconvertit en una mena de divulgador de les tesis del seu partit. En Mines ens recorda un altre germà de militàncies com el Quimet Trias, de l'ex-PSUC, avui Iniciativa. Els dos són els activistes més fervents de la política gironina i dels partits tan orfes de veritables militants que com els dos amics citats només viuen en la mística dels seus partits i en l'exaltació dels seus dirigents. Si avui venim a parlar d'en Mines, al qual com a amic res li tenim a criticar, en canvi en el camp de la política cada dia el trobem més insuportable. No comprenem que un vell exmilitant de Bandera Roja, comunista i maoista, hagi esdevingut un nacionalista petit burgès d'ERC. En companyia d'en Mines voldríem citar dos altres excamarades i amics com en Martín i en Leo, exmilitants del PSUC i del PCML. Considerem que han fet una gran regressió política de retornar a la pàtria petita. El patriotisme i el folklore victimista i localista. Tornant a aixecar les anacròniques banderes quatribarrades, naturalment amb l'estel. Per aquest motiu han renunciat a les altres, com la tricolor, la republicana i la roja de la revolució soviètica. Ja no canten La Internacional sinó només el Cant des Segadors, etc... I cada vegada que els trobem és més difícil dialogar-hi, fer broma o sigui relativitzar la realitat i les idees polítiques. Fa la sensació que des de la seva veritat nacional tots els altres som heretges que se'ns ha de reconvertir la pàtria catalana.
Dels tres, el més arrauxat és en Mines, que no vol acceptar ni les crítiques ni contradiccions que tenen els del seu partit, de la mateixa manera que els del PSC, i també Iniciativa d'estar al govern del tripartit, a Barcelona i Girona.
El motiu del present article és que en la topada l'altre vespre amb en Mines, que com sempre venia de fer un bon àpat amb el seu cap, el Sr. Sitjà, anava encara més embalat de l'habitual. Servidor, tot sorneguer, li vaig preguntar si havia llegit l'article Salvem la Devesa. I com era que els d'ERC fossin, juntament amb els seus socis del PSC, partidaris de la construcció d'un pavelló al mig de la Devesa. Davant del nostre to crític, en Mines s'enfadà i passà a l'atac personal acusant-me d'elitista, intel·lectual, etcètera. I m'escridassà dient-me, tot menyspreador: "Els plàtans de la Devesa són una merda, ja que s'estan morint i més valdria fer-ne llenya". A més, va afegir que no s'hi passeja ningú, sinó una sèrie de desvagats que van a passejar els seus gossos. I el moment més antològic va ser quan va dir que els plàtans van ser plantats per Napoleó, que volia que la Devesa arribés fins a París. Però el que em va fer més gràcia, seguint amb el seu to anorreador, va ser quan va dir que els plàtans de la Devesa no eren catalans, sinó francesos. En aquell moment, van arribar dos veïns, en Bragulat, professor i historiador i en Rovira, convergent desencisat. Els quatre vam seguir la discussió i servidor davant el xovinisme de tots plegats els vaig dir que en definitiva, tots venim dels ancestres micos de l'Àfrica Central. Noves discussions, en Bragulat va dir que això no era segur, sinó, en tot cas de l'Àsia Central. I contraatacant, presumint de coneixements antropològics no sabem per què, ens va parlar de la lluita i desaparició dels cromanyons enfront dels neandertals europeus. Davant de la polèmica entre els tres ultranacionalistes catalans, servidor, esgotat, em vaig acomiadar tot fent una darrera "boutade": espero que no es molestaran si dic que a les nostres contrades encara queden uns quants cromanyons quatribarrats. I un dels més antics és el nostre vell amic Mines, que per a ell els plàtans de la Devesa no són catalans i en canvi creu que en Cristòfol Colom era català.