Participem o no?

JORDI DALMAU (Diari de Girona)

Ens expliquen els historiadors que al naixement del sistema democràtic a l'antiga Grècia es configura el concepte de ciutat i també el del seu sistema de govern. Plató opina que una ciutat ideal no hauria de tenir més de 5.000 persones. Aristòtil pensa que el territori d'una ciutat ha de fer que es pugui contemplar sencer des del cim d'un turó. El primer sistema era la democràcia "directa", sense intermediaris. Sobre aquests trets originals podem imaginar-nos l'escenari: unes 5.000 persones seria un grup tan considerable com la població actual d'Arbúcies o de Sant Hilari; el turó per contemplar el territori seria, per exemple, el de Sant Francesc, a Olot; les intervencions directes dels ciutadans en les decisions de govern ens deixarien endevinar que allò, en algun moment, devia ser un xivarri, i un desordre de mal conduir. Amb el pas el temps la democràcia es va convertir en "representativa", amb persones qualificades per ostentar la delegació en les decisions a prendre. Aquest és el sistema actual que coneixem i practiquem. La democràcia representativa porta l'aval de centenars d'anys. Un convençut demòcrata m'ha fet fixar que la democràcia s'assembla a aquestes parets seques que tant abunden a la nostra terra de pagès, on les pedres s'aguanten, s'assenten, pels eu propi pes, sense gens de ciment. A la democràcia el govern se sosté amb la solidesa dels nostres representants.Una ciutat és la paret primera de la democràcia, sobre la qual es podran construir altres projectes de governs, més superiors. Els nostres representants tenen una funció, una indicació (si volem evitar la paraula poder, que és més severa), indicació que des de les bases els hem concedit. Ens representen. Són la nostra veu. Si els nostres representants "decideixen" alguna actuació en el laboratori tancat del govern de la ciutat, els ciutadans haurem de ser-ne espectadors, tal com ho erem en temps de dictadura, que aquest país ja va conèixer per espai de dues generacions.



Si els nostres representants organitzen alguna mena de "participació" de la ciutadania en algun tema concret i puntual voldrà dir, necessàriament, que l'opinió ciutadana serà escoltada i tinguda en compte; seria joc brut anunciar el rebombori espectacular d'alguna pregunta municipal tot dient que la resposta no serà vinculant. Seria una burla de la democràcia. Malaguanyats temps, paperets i paperetes, si tot plegat és un sarcàstic guinyol per entretenir-nos infantilment.



Quan Antoine de Saint- Exupéry es refereix a l'acolliment de la casa familiar li podem manllevar el tet i aplicar-lo a la ciutat: "El més meravellós d'un aixopluc -d'una ciutat, doncs- no és pas que ens aculli i que ens escalfi, ni que un en posseixi les parets, sinó que hagi dipositat en nosaltres aquelles reserves e dolcesa, de lloc entranyable. Que formi en el fons del cr, l'abient arecerat on brollen, com d'un neixement, els somnis més bonics". En aquest mateix sentit d'acolliment i il·lusió -que enyorem tan sovint- ara recordo que quan el CEIP Verge de Montserrat, de Sarrià de Ter, va apadrinar l'escultura L'iglú, de Josep Aymerich, un alumne va expressar així una impresió:"quan sóc a intre l'iglú estic content, sento que sóc un nen dins la panxa de la mare". L'ideal ciutadà seria aquest, poer somniar el milor ambient arrecerat, participant en una ciutat. Però hi ha un condicional llastimosament ja permanent: si els governants es tapen les oïdes per no sentir opinions i tapen la boca de l'oposició que tenen a la cadira el seu costat, aleshores els ciutadans ens haurem de tapar el nas per no olorar el procés de la descomposició.