Girona aimada

JOSEP M. POUS. EL PUNT. GIRONA
D'ençà que visc a Girona, he tingut la possibilitat de mostrar, als amics i coneguts que m'han visitat, els llocs de més encís de la ciutat. Bàsicament són dos: el barri vell, amb la seu i Sant Fèlix, i l'arbreda de la Devesa, magnífic espai creat pels francesos per contenir riuades i joiós pulmó urbà per a benefici de tots. Però, al barri medieval, ai las! la seu no es pot visitar. Passejar en la serenor del claustre de la catedral de Barcelona i entrar a fer visita a Santa Llúcia o al Crist de Lepant forma part del dret i privilegi dels ciutadans, de Barcelona o de qualsevol altre lloc de culte de la cristiandat, però es veu que Déu, en canviar d'indret, canvia d'humor i tanca i barra casa seva, la de tots, segons ens deien, als turistes cultes i a les animetes assedegades d'espiritualitat també. Sembla que la cúpula que vol regir i vigilar la nostra fe o el nostre interès, no en té prou de perdre clients dia sí i l'altre també, i s'esforça per semblar cada cop més antipàtica i distant. A Girona, si no es paga, no es té dret a l'aigua beneita. I ara, a la Devesa, sembla que alguna ment privilegiada hi vol edificar. Caparrons que inventen aquestes i altres curiositats, sempre n'hi haurà, però si l'Ajuntament ho tolera i els ciutadans ho accepten, voldrà dir que Girona té mala peça al teler. Si fa anys es va poder treure del damunt aquella terrible fetor que s'olorava a quilòmetres lluny, per astorament i incomprensió de qualsevol passavolant, s'haurà de carregar altre cop d'energia per posar al seu lloc tant de cretinisme i espolsar-se les misèries de tota cúpula, civil o eclesiàstica, i no deixar-se prendre el pèl. Massa ens escuren les butxaques per ser, després, cornuts i pagar el beure.