"Però un element tant específic com un pavelló, a més de la seva
envergadura i l'evident dany que causa a un espai a priori natural, no fomenta gens l'aprofitament del parc en si mateix, sinó que només crea un anar i tornar, un deambular sense interacció. Perquè, jo em pregunto, si la concepció que tenim de la Devesa ens permet construir-hi avui un pavelló esportiu, quin motiu de pes hi haurà en un futur per no construir-hi altres edificacions públiques?"
Advocat i militant del PSC. (http://www.totinegre.com/).
JORDI NEGRE MELÉNDEZ..
Darrerament ha estat continu i incansable el debat ciutadà sobre el destí que cal donar a la Devesa. El projecte de l'Ajuntament de construir-hi un pavelló ha destapat múltiples opinions sobre quin ús social hauria de tenir aquesta zona de Girona sobre la qual, històricament, s'han projectat diversos anhels de reforma, de reinterpretació de l'espai, però que mai no han fructificat. D'aquesta manera, la Devesa ha acabat sent el recurs dialèctic de debat en diferents legislatures, i no s'ha traduït en un projecte concret, sòlid i irrevocable.
La primera pregunta que crec que s'haurien de fer els responsables municipals, i que no es fan, és què és la Devesa, o més ben dit, què volem que sigui la Devesa.
Actualment no hi ha cap dubte que la Devesa no és un parc, com a mínim en el sentit d'aprofitament ciutadà que aquest nom significa en l'imaginari popular. I elements de nova construcció com l'Auditori o aquest projecte de pavelló no fan més que avortar una concepció real i íntegra, com a parc.
La Devesa no és res més avui dia que un pulmó de la ciutat, una zona verda amb referent històric moltes vegades tergiversat, una zona d'escàs ús social pel que fa a la relació amb la natura i en definitiva un calaix de sastre on el nostre Ajuntament encabeix, al llarg dels anys, allò que no sap gaire bé on col·locar. Les veles, les fires, el mercat, l'auditori... i ara, el pavelló.
Com tot en la vida, les mitges tintes són garantia de fracàs, en el pitjor dels casos, o d'insatisfacció, en el millor, i precisament això és el que aconsegueix el govern de la ciutat amb una política erràtica i indefinida sobre els usos de la Devesa. No es pot pretendre evocar contínuament aquest espai de la ciutat com a referent natural i a la vegada, sigui apel·lant a les necessitats ciutadanes o a la cultura, anar-hi construint elements arquitectònics d'envergadura.
La meva proposta per a la Devesa implica un replantejament total de l'espai per tal de concebre'l com a parc d'ús ciutadà, com un Retiro o una Ciutadella de Girona, un lloc on les persones i famílies puguin i tinguin ganes de passar-hi temps, de veure-hi jugar els fills i de relacionar-se amb altres habitants de Girona.
Caldria, en primer lloc, definir l'extensió del nou parc de la Devesa (crec que s'hauria d'excloure la llengua on s'ubiquen la Fira i l'Auditori) i tancar tot el perímetre amb mur de pedra fins a una certa alçària i potser de forja la resta. La finalitat seria doble. De pantalla acústica que privés o minimitzés tant com fos possible el soroll dels vehicles que passen just al costat de la Devesa, i per crear l'efecte psicològic de recolliment que es copsa en tota zona encerclada. Imagineu només com a exemple el parc del Migdia sense tanca perimetral, amb vista directa a la carretera de Barcelona, al carrer Migdia i als aparcaments. Sens dubte l'atmosfera i el caliu que s'hi viuria serien ben diferents, a banda que la contaminació acústica es percebria de manera molt més flagrant.
En segon lloc, i possiblement aquesta és una mesura molt impopular, caldria eliminar de manera periòdica totes les construccions arquitectòniques que hi ha a la Devesa, i buscar-ne la reubicació fora del perímetre.
D'espai, si se'n busca, se'n pot trobar. A escassos metres de l'Auditori, a l'inici de la zona de les Hortes, es porta a terme un important procés constructiu. Ignoro sincerament si s'hi ha reservat algun espai per a ús social, però el que queda clar és que les institucions, quan necessiten trobar espai per construir, en troben.
Amb l'eliminació de tots els elements constructius (deixant de banda l'Auditori i el Palau Firal, que quedarien fora del parc), s'hauria de fer un replantejament urbanístic de la Devesa en un sentit estricte de parc per als ciutadans, reconvertint i enjardinant zones com ara el Camp de Mart, que, lluny de ser un llit de gespa agradable, és un espai verd però no adequat ni concebut per passar-hi el temps. I fins i tot pensar en una factible ampliació que inclogués l'altre costat del Ter, amb la prèvia adequació de la riba sud del riu.
Seria per a mi massa agosarat intentar definir l'estructura d'un parc d'aquestes dimensions, pel sol fet que em manquen els coneixements tècnics adequats. Intueixo que, per exemple, un bar amb terrassa com el que hi ha al parc del Migdia podria ser una construcció adequada i no excessivament agressiva, i que fomentaria l'ús ciutadà. Però un element tant específic com un pavelló, a més de la seva envergadura i l'evident dany que causa a un espai a priori natural, no fomenta gens l'aprofitament del parc en si mateix, sinó que només crea un anar i tornar, un deambular sense interacció. Perquè, jo em pregunto, si la concepció que tenim de la Devesa ens permet construir-hi avui un pavelló esportiu, quin motiu de pes hi haurà en un futur per no construir-hi altres edificacions públiques?
Malauradament Girona és una ciutat on no sobren zones verdes, i em refereixo a les verdes de veritat, no a les qualificades urbanísticament com a verdes que gairebé mai no ho són, o que ho són molt poc.
Resulta envejable, quan vas a altres ciutats, tenir un lloc on poder jeure, llegir, descansar, prendre alguna cosa... un lloc on la natura es barreja amb la vida social, on es passeja i s'escolta l'actuació d'algun artista, on et fan una trena als cabells o et llegeixen la mà.
Girona no té res de tot això, i comença a ser hora que ho tingui. A les mans dels nostres governants hi ha aprofitar aquest moment o deixar-lo passar una vegada més.
Darrerament ha estat continu i incansable el debat ciutadà sobre el destí que cal donar a la Devesa. El projecte de l'Ajuntament de construir-hi un pavelló ha destapat múltiples opinions sobre quin ús social hauria de tenir aquesta zona de Girona sobre la qual, històricament, s'han projectat diversos anhels de reforma, de reinterpretació de l'espai, però que mai no han fructificat. D'aquesta manera, la Devesa ha acabat sent el recurs dialèctic de debat en diferents legislatures, i no s'ha traduït en un projecte concret, sòlid i irrevocable.
La primera pregunta que crec que s'haurien de fer els responsables municipals, i que no es fan, és què és la Devesa, o més ben dit, què volem que sigui la Devesa.
Actualment no hi ha cap dubte que la Devesa no és un parc, com a mínim en el sentit d'aprofitament ciutadà que aquest nom significa en l'imaginari popular. I elements de nova construcció com l'Auditori o aquest projecte de pavelló no fan més que avortar una concepció real i íntegra, com a parc.
La Devesa no és res més avui dia que un pulmó de la ciutat, una zona verda amb referent històric moltes vegades tergiversat, una zona d'escàs ús social pel que fa a la relació amb la natura i en definitiva un calaix de sastre on el nostre Ajuntament encabeix, al llarg dels anys, allò que no sap gaire bé on col·locar. Les veles, les fires, el mercat, l'auditori... i ara, el pavelló.
Com tot en la vida, les mitges tintes són garantia de fracàs, en el pitjor dels casos, o d'insatisfacció, en el millor, i precisament això és el que aconsegueix el govern de la ciutat amb una política erràtica i indefinida sobre els usos de la Devesa. No es pot pretendre evocar contínuament aquest espai de la ciutat com a referent natural i a la vegada, sigui apel·lant a les necessitats ciutadanes o a la cultura, anar-hi construint elements arquitectònics d'envergadura.
La meva proposta per a la Devesa implica un replantejament total de l'espai per tal de concebre'l com a parc d'ús ciutadà, com un Retiro o una Ciutadella de Girona, un lloc on les persones i famílies puguin i tinguin ganes de passar-hi temps, de veure-hi jugar els fills i de relacionar-se amb altres habitants de Girona.
Caldria, en primer lloc, definir l'extensió del nou parc de la Devesa (crec que s'hauria d'excloure la llengua on s'ubiquen la Fira i l'Auditori) i tancar tot el perímetre amb mur de pedra fins a una certa alçària i potser de forja la resta. La finalitat seria doble. De pantalla acústica que privés o minimitzés tant com fos possible el soroll dels vehicles que passen just al costat de la Devesa, i per crear l'efecte psicològic de recolliment que es copsa en tota zona encerclada. Imagineu només com a exemple el parc del Migdia sense tanca perimetral, amb vista directa a la carretera de Barcelona, al carrer Migdia i als aparcaments. Sens dubte l'atmosfera i el caliu que s'hi viuria serien ben diferents, a banda que la contaminació acústica es percebria de manera molt més flagrant.
En segon lloc, i possiblement aquesta és una mesura molt impopular, caldria eliminar de manera periòdica totes les construccions arquitectòniques que hi ha a la Devesa, i buscar-ne la reubicació fora del perímetre.
D'espai, si se'n busca, se'n pot trobar. A escassos metres de l'Auditori, a l'inici de la zona de les Hortes, es porta a terme un important procés constructiu. Ignoro sincerament si s'hi ha reservat algun espai per a ús social, però el que queda clar és que les institucions, quan necessiten trobar espai per construir, en troben.
Amb l'eliminació de tots els elements constructius (deixant de banda l'Auditori i el Palau Firal, que quedarien fora del parc), s'hauria de fer un replantejament urbanístic de la Devesa en un sentit estricte de parc per als ciutadans, reconvertint i enjardinant zones com ara el Camp de Mart, que, lluny de ser un llit de gespa agradable, és un espai verd però no adequat ni concebut per passar-hi el temps. I fins i tot pensar en una factible ampliació que inclogués l'altre costat del Ter, amb la prèvia adequació de la riba sud del riu.
Seria per a mi massa agosarat intentar definir l'estructura d'un parc d'aquestes dimensions, pel sol fet que em manquen els coneixements tècnics adequats. Intueixo que, per exemple, un bar amb terrassa com el que hi ha al parc del Migdia podria ser una construcció adequada i no excessivament agressiva, i que fomentaria l'ús ciutadà. Però un element tant específic com un pavelló, a més de la seva envergadura i l'evident dany que causa a un espai a priori natural, no fomenta gens l'aprofitament del parc en si mateix, sinó que només crea un anar i tornar, un deambular sense interacció. Perquè, jo em pregunto, si la concepció que tenim de la Devesa ens permet construir-hi avui un pavelló esportiu, quin motiu de pes hi haurà en un futur per no construir-hi altres edificacions públiques?
Malauradament Girona és una ciutat on no sobren zones verdes, i em refereixo a les verdes de veritat, no a les qualificades urbanísticament com a verdes que gairebé mai no ho són, o que ho són molt poc.
Resulta envejable, quan vas a altres ciutats, tenir un lloc on poder jeure, llegir, descansar, prendre alguna cosa... un lloc on la natura es barreja amb la vida social, on es passeja i s'escolta l'actuació d'algun artista, on et fan una trena als cabells o et llegeixen la mà.
Girona no té res de tot això, i comença a ser hora que ho tingui. A les mans dels nostres governants hi ha aprofitar aquest moment o deixar-lo passar una vegada més.
(Publicat al diari El Punt, 6 de juliol de 2008)
