Lluís Bosch Martí (Diari de Girona)
Tot i ser un enamorat pintor i publicista de la Devesa: ha sigut passejant amb la noia del gos quan he descobert la dimensió més còsmica i panteística de la Devesa.
Els vells mags: Merlín i Morgana es retroben passejant per la Devesa a la recerca de l'eterna joventut, saviesa i amor. Cada matí o capvespre la noia sense horaris sortia, tant si feia sol com si el dia era gris o plujós a passejar el seu gran gos. Si l'observem en passar, la veurem amb el seu pas ferm i decidit, aguantant i frenant els impulsos i les ànsies de córrer del gos pels espais lliuresÉ A pesar de la seva aparent fermesa, la delaten els seus immensos i tristos ulls; Una mirada, que amaga profundes solituds, orfandat i desesperació de no poder realitzar els treballs intel·lectuals que durant anys s'ha preparat. Per a mi aquesta enigmàtica noia, és una nova Virginia Woolf gironina, que es passa els dies passejant el gos, devorant llibres, diaris, cafès i escrivint els seus magnífics i incompresos articles en una premsa i ciutat que no la valora ni la mereix.En una no-ciutat petita com Girona estàvem predestinats a trobar-nos. A continuació els explicaré com vaig conèixer la inquietant dona del gos. Fou durant un dels meus freqüents i solitaris passejos per la Devesa. És curiós que aquesta noia, d'edat intemporal i d'aire espectral, podria passar ara per una noia que fou assassinada a la Devesa, pel seu amant durant la Guerra de la Independència perquè no fos violada pels soldats francesos. El noi es convertí en gos i aleshores aquests dos misteriosos personatges en certes nits de clar de lluna vaguen sols per la devesa. I només els poden veure alguns iniciats esotèrics com ara servidor. Aquesta és una romàntica història -desprès me'n vaig assabentar- que està escrivint ella, la noia del gos.No vull amagar que tot i ser un enamorat pintor i publicista de la Devesa: en totes les seves dimensions, ha sigut passejant amb la noia del gos quan he descobert la dimensió més còsmica i panteística de la Devesa. En especial els dies de pluja i vent. I sobretot els capvespres multicolors de la tardor. Ja feia dies que de lluny veia jugar amb el seu gos una misteriosa noia molt prima i esvelta, d'aire existencialista i amb els ulls de la Juliette Greco. Us preguntareu, amics meus, com "entràrem en contacte". Doncs segons la direcció del nostre passeig, ens apropàvem o ens allunyàvem. Ella, sense immutar-se, jugava pensarosa amb el seu gos i evitava qualsevol apropament. No vull negar que cada dia em fascinava més aquesta misteriosa noia, que tirava el pal al seu gos com si fos una javelina en mig d'una elegants moviments d'una amazona de l'antiguitat greco-romana. No parava de seguir-la amb la mirada i veure com el seu poderós animalot no li tornava mai el pal i li n'exigia immediatament un altre i un altre; i furiós bordava de seguida a qui s'apropava a la seva senyora; doncs el gos, com tots els gossos, solen ser terriblement gelosos i volen per a ells sols a les seves mestresses. Un dia em vaig atrevir a apropar-m'hi més i intentar parlar amb ella, en el mateix moment el gos que volava darrere el pal es girà i m'assaltà com una tromba sobre meu. Em va tirar a terra, per devorar-me? Va ser gràcies a aquest petit accident que vaig conèixer la noia del gos. Ella m'ajudà a aixecar tot renyant l'animal i demanant-me disculpes. Ens vam presentar i mentre m'ajudava li va caure un voluminós llibre que li vaig recollir ràpidament tot mirant intrigar de quin autor i quina obra era. No es tractava de cap novel·la ni best-seller, sinó de La Divina Comèdia de Dant. Ella, que era molt suspicaç, mig enfadada em va comentar: "Que trobes estrany que una noia que es passeja sola amb el seu gos estigui llegint el llibre de Dant?" I tota nerviosa va encendre una cigarreta, -que no m'invità- i sense a penes acomiadar-se se'n va anar arrossegada pel gos. No s'alarmin, amics lectors, que al cap d'uns dies ens vam retrobar i aquesta vegada va estar més simpàtica i comunicativa, i m'ensenyà el nou llibre qe portava: la famosa novel·la L'amant de Lady Chaterley de D.H. Lawrence. A partir d'aquell dia, durant no sé quant de temps, vàrem tenir un apassionat romanç, relació de grans intercanvis de llibres, lectures, poemes i escrits. I és que el secret de la misteriosa noia del gos era que volia ser escriptora! I tal com les heroïnes romàntiques de les novel·les de Gerard de Nerval, aquesta noia era un ésser turmentat, dual, melagiós i difícil d'acontentar. No acceptava la mediocritat, ni els límits de la nostra societat. Tenia unes profundes insatisfaccions i se sentia enormement frustrada i reprimida en les seves ambicions existencials, literàries i professionals. S'evadia i s'embriagava, com diria Baudelaire, de passejos i lectures i d'amors i amistats impossibles. Per això es reencarnava en una mena de deessa, bruixa, sirena, entre innocent i perversa. I com totes les veritables dones, tenia una infinita nostàlgia, d'una vida més bella i superior. De sobte van desaparèixer, ella i el gos, de les avingudes de la Devesa. No saben si se'n va anar de viatge cap els seus remots mars del sud. Avui tornant a passejar sol per la Devesa, rellegeixo Las coplas de Jorge Manrique, que és l'únic llibre que ella em va regalar: "Parto yo triste amador de amores desengañado, de amores que no de amor".
