La Devesa

El nom
S'ha utilitzat com a nom propi del parc un nom comú. La paraula Devesa significa una extensió de terra, coberta de vegetació natural, destinada al pasturatge i a l'aprofitament de la llenya. I, en realitat, en els seus inicis aquestes eren algunes de les utilitats de la Devesa. Va ser més endavant que s'utilitzà com a passeig.
La primera vegada que apareix en els documents el nom de Devesa és a l'any 1767. Simultàniament a aquest nom també s'havien utilitzat els de "paseo arbrado" i "alameda". Molt abans s'havia anomenat aquests terrenys com a "aigualeixos". En el moment en què la Devesa ja és utilitzada com a passeig, també se l'anomena així, "el passeig".

Origen i evolució
La Devesa, situada en la confluència del Ter, l'Onyar i el Güell, era originàriament una zona de terrenys sorrencs formats per la sedimentació dels materials transportats per aquests rius. Aquest espai era sovint inundat per les aigües, principalment les del Ter, que, quan hi havia fortes crescudes, també ocupaven la ciutat.
La Devesa i la resta de terrenys de les vores del Ter al seu pas per Girona es van donar a la ciutat en tres etapes. El 1423, la reina Maria Victòria en cedí una part; l'any següent, el seu marit, el rei Alfons el Magnànim, va fer una segona donació, i finalment el 1510, el rei Ferran el Catòlic va transferir definitivament tots els terrenys que encara pertanyien a la reialesa.
La finalitat era que la ciutat pogués utilitzar-los com a defensa de les avingudes del riu i com a font d'ingressos per compensar els danys que els aiguats provocaven. La vegetació que, espontàniament, hi creixia podia servir de barrera natural contra les inundacions. Però, per obtenir-ne algun profit, s'hi van anar realitzant diverses actuacions.
Com a principal activitat econòmica cal destacar les plantacions d'arbres, normalment pollancres i àlbers, a les quals seguien les corresponents tales per obtenir diners amb la venda de fusta. L'any 1794 es produeix la primera tala per preparar defenses militars. Ja fos pel primer o pel segon motiu, durant el segle XVIII i el principi del XIX les plantacions i les tales van ser molt freqüents.
Hi ha constància, però, que el segle XVIII ja es feia servir la Devesa com a passeig. Aquesta utilitat recreativa era compartida amb les altres estrictament econòmiques.
La Devesa també estava ocupada per horts. El fet que sovint fossin destruïts pels aiguats va fer que el 1837 se substituís aquesta activitat per la del pasturatge, que va durar fins al 1865. A partir d'aquest moment es ot dir que la Devesa s'orientà definitivament com a passeig.
El 1859 l'arquitecte municipal Martí Sureda i Deulovol, per iniciativa de l'alcalde Marià Hernández, va dissenyar l'ordenament actual de la Devesa i es van plantar els primers plàtans. El projecte es va acabar al final del segle XIX, llavors la Devesa ja tenia l'estructura i les dimensions actuals.
Per tant, es desmenteix la creença popular que la Devesa, tal i com està ara, fos obra dels francesos. La Devesa va quedar molt malmesa després dels setges napoleònics i els francesos, durant els anys que van ocupar la ciutat (1810-1814), la van replantar i van tenir cura de la seva conservació. Se'ls atribueix el fet que es van començar a plantar arbres basant-se en plans d'urbanització sobre cartografia actualitzada, però no que la Devesa que van reconstruir fos la base de l'actual, ni que fossin els primers a utilitzar-la com a passeig.
Durant el primer terç d'aquest segle arribà el seu punt de màxima bellesa i utilització social. Esdevingué un lloc de convivència, de passeig i esbarjo per a nens, joves i grans. Els actes festius, les parades i les desfilades militars, les competicions gimnàstiques, etc. se celebraven al parc. Eren moment en què la Devesa formava part plenament de la vida de la ciutat.
Tanmateix en aquest moment començaren també les cessions a tot tipus d'utilitzacions del parc, parcel·lació per a ús particular i construcció d'edificacions. Es convertí en el recurs immediat davant les necessitats de sòl i equipaments per a la ciutat. Tot això porta a un canvi en la seva fesomia.
Pels volts del 1940 encara eren freqüents les passejades, però uns anys més tard es féu palès l'allunyament dels ciutadans. Aquest distanciament s'ha relacionat amb moltes causes, la majoria atribuïdes al fet que la Devesa quedava apartada de la ciutat.
Els elements que separaven Girona i la Devesa eren evidents: barreres naturals, com el riu Güell, i també artificials, com el tren i la carretera.
Durant prop d'un segle, per arribar-hi calia passar pel forat del terraplè del tren, creuar un pont per travessar el riu Güell i trobar-se finalment a l'entrada del passeig. El 1973 es va aixecar la via del tren i, uns anys abans, ja s'havia desviat el Güell cap al seu curs actual. Uns obstacles desapareixien, però se'n construïen de nous, com la carretera NII.
És evident, però, que també hi havia barreres durant les èpoques d'assiduïtat a la Devesa. Les raons, doncs, havien de ser unes altres. Els anys seixanta es va relacionar aquest abandonament amb el "boom" del vehicle utilitari que començava a transformar la vida social gironina i a canviar els seus costums. Va ser una època d'abandó de la Devesa, la gent no hi anava, l'Ajuntament no se n'ocupava, els arbres estaven malalts.
A mitjan anys setanta s'inicià un moviment social a favor de la Devesa. El 1975 es va fer un primer estudi sobre el problema sanitari de l'arbreda elaborat per Narcís Motjé a instàncies dels col·legis professionals de Girona. El 1976 va tenir lloc la campanya "Salvem la Devesa", organitzada per l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona amb el patrocini dels col·legis professionals de la província.
És amb l'inici dels ajuntaments democràtics que començà la voluntat ferma de recuperar la Devesa, tant pel que fa a l'estat sanitari dels arbres com a l'ús social i a la seva adequació a les necessitats ciutadanes.
Actualment, malgrat la carretera, el creixement urbanístic dels darrers anys ha desterrat l'antiga sensació de llunyania i ha contribuït a la seva integració a la ciutat.
Tot i això encara queda molta feina per fer!

La Rosaleda, un edifici amb història
Als seus inicis, l'actual edifici de la Rosaleda juntament amb la caseta rosa donaven la benvinguda als jardins. Quan es va construir aquesta entrada l'any 1898, s'hi varen fer dues casetes bessones, una a cada costat de l'entrada, de les quals només se'n conserva una. La caseta desapareguda havia estat el cafetí, tenia taules i cadires a l'aire lliure per seure a prendre un refresc. Durant els anys que la Devesa va ser el lloc habitual on es trobava la gent de Girona, aquest primer tram del passeig era molt concorregut. Tothom passejava una bona estona i després s'asseien als bancs del parc, a les cadires que l'Ajuntament havia posat col·locades en dues files a cada costat del passeig, o a les cadires del cafetí. 

La Glorieta
Si comencem a caminar pel passeig central, encara a l'alçada dels jardins, trobem una plataforma rectangular protegida a tot vol per una barana i enlairada un parell d'esglaons. En aquesta plataforma, contruïda l'any 1865, era habitual que molts diumenges s'hi instal·lés la banda militar. Als gironins que acudien habitualment a la Devesa els agradava sentir la música de la banda. Eren temps en que no tothom podia tenir un gramòfon, i la ràdio encara no era gaire coneguda. Les úniques oportunitats d'escoltar música eren les festes majors i a l'església i, per tant, aquests concert contribuïen a fer encara més agradables les hores de passeig. El costum dels concerts va desaparèixer al final de la Guerra Civil. Les passejades, en canvi, van durar força més temps.
Si pugem a la plataforma, podrem veure que el rierol que envolta els jardins la voreja tpot fent un revolt per tal de respectar la terrassa. Amb això es pot interpretar que la terrassa va ser construïda abans que aquesta part dels jardins.
Continuant pel passeig central contemplarem uns plàtans majestuosos. Són dels més vells que hi ha a la Devesa i han assolit alçades impressionats. Si mirem enlaire ens sentim realment petits i podem contemplar les seves capçades que, quan tenen fulles, pràcticament no ens deixen veure el cel.

El passeig de la Sardana i el Camp de Mart
El passeig de la Sardana és aquell on actualment s'ubica el mercat bisetmanal. Del passeig estant, el Camp de Mart ens queda a la nostra esquerra.
El Camp de Mart era un gran espai sense vegetació i sense edificacions que ha estat destinat a usos diversos. El nom possiblement li vingui donat per Mart, déu romà de la guerra, ja que una de les principals utilitats havia estat per a l'exèrcit, com a lloc d'esbarjo dels soldats en les seves parades militars. També havia estat el lloc d'esbarjo dels nois i noies de la ciutat i s'hi practicaven esports diversos. De fet, va ser el lloc on es van fer les primeres manifestacions esportives i on es van jugar els primers partits de futbol a Girona.
Pels anys trenta comencen els projectes per construir-hi edificacions i instal·lacions destinades a activitats diverses. El 1933 es construí la piscina municipal, que fou la primera gran edificació esportiva del recinte del parc. Després es construí l'estadi del GEiEG, el frontó, l'hípica i la discoteca, enderrocada l'any 1994.
Més tard s'ocuparen també els espais laterals del camp, a la zona que dína al riu s'edificaren el camp de tir, el camp d'aeromodelisme, l'estadi de la Joventut, actual Camp Municipal de Futbol Fèlix Farró, i a llevant el Pavelló Municipal cobert.

Els plàtans de la Devesa
Des del passeig de la Sardana, a la dreta ens queda l'arbreda. Tots els arbres que veiem són plàtans. Hi ha diverses versions sobre quin és el nom científic d'aquests plàtans. S'ha dit que és Platanus hybrida, un híbrid entre Platanus orientalis, originari del sud-oest d'Europa i el sud-oest d'Àfrica, i el Platanus occidentalis, originari de la zona atlàntica dels EUA. També hi ha qui diu que es tracta de Platanus hispanica, una varietat de cultiu del Platanus orientalis. En qualsevol cas, es tracta d'arbres corpulents, de fulla caduca, que normalment arriben a unes alçàries de 40 metres, però els de la Devesa són més alts. Han estat plantats a poca distància els uns dels altres. Inicialment estaven separats 5 o 6 metres, però en alguns casos és probable que aquesta distància ja no sigui real pel fet que s'hagin hagut de tallar arbres i, per diverses raons, no s'hagin reposat. Aquesta reduïda separació entre ells ha fet que per buscar la llum que necessiten hagin hagut de créixer molt en alçada i no hagin fet tant en amplada, Això explica per què són molt més alts del que és normal, de fet es considera que són els arbres més alts de Catalunya, i alguns exemplars arriben fins els 60 metres o més.

El riu Ter
Si deixem l'arbreda i ens dirigim cap al riu, podem passar per davant de les instal·lacions, situades just al costat del Camp Municipal de Futbol Fèlix Farró, que corresponen a alguns dels antics pous que hi havia a la Devesa a partir dels quals se subministrava aigua a la ciutat.
Observem el Ter recolzats a la barana, que alhora fa de mur de contenció de les aigües.
A la barana i les pedres que hi ha fins arribar a l'aigua, si ens hi fixem bé, veurem unes taques de colors taronges, verdós o gris, són els líquens. Els líquens són el resultat de la simbiosi entre un fong i una alga. L'alga realitza la fotosíntesi i, per tant, produeix aliments que el fong podrà utilitzar. El fong protegeix l'alga i li proporciona un medi que evita la dessecació.
Els líquens prenen quasi totes les substàncies que necessiten de la pluja. Absorbeixen ràpidament l'aigua que els cau a sobre i no poden evitar absorbir també substàncies tòxiques que l'aigua ha arrossegat de l'atmosfera. Si l'aire està molt contaminat els líquens no podran sobreviure. Per aquesta raó se'ls utilitza com a indicadors biològics de contaminació, de manera que si en una zona de la ciutat trobem líquens es pot interpretar com un bon índex de qualitat de l'aire.
Mirem una mica més enllà. Amb l'ajut d'uns prismàtics podrem observar millor diversos ocells al riu. Per identificar-los ens podem ajudar d'una guia de camp. Amb una mica de paciència, i segons l'època de l'any, hi podrem veure: la gavina i el gavià, l'ànec de coll verd, la fotja, la polla d'aigua, el becadell, el bernat pescaire, entre d'altres.
A l'altra banda del riu, hi podem observar diferents espècies d'arbres de ribera. Si ens hi apropéssim, podríem reconèixer el vern, el freixe, el salze, l'acàcia, el pollancre i l'om.
Durant molts anys les inundacions del Ter i l'Onyar han estat una amenaça per als gironins, però anaven bé per al subministrament d'aigua que rebien els arbres, Una de les inundacions més fortes del nostre segle va ser l'any 1940. Sota el pont de la Barca podem veure una placa que indica l'alçada a la que va arribar l'aigua.
Hi ha hagut en els darrers decennis diferents actuacions que han contribuït a disminuir aquests perills:

  •  El 1963 es va construir el pantà de Sau i el 1968 el de Susqueda. En aquests anys també s'augmentà la paret de la presa del Pasteral, construïda ja el 1887. 
  • El 1966 es produí el transvasament d'aigües del Ter a Barcelona i en el mateix any es va canalitzar l'Onyar.
  • El 1968 es va desviar el Güell al seu curs actual, d'aquesta manera la seva entrada al Ter seria més esbiaixada i permetria que les seves aigües desemboquessin al Ter encara que aquest anés gros. També s'havia construït un dic de contenció del riu Ter a la part que toca a la Devesa.
Amb tot això el cabal d'aigua del riu ha esdevingut molt més petit i l'important nivell freàtic que existia ha anat disminuint. Els arbres de la Devesa no disposen de tanta aigua, actualment l'única que poden aprofitar és la de la pluja i la del reg. Per regar-los s'utilitza bàsicament aigua del Ter, que s'extreu a partir del pou de Montserrat, situat a prop del riu al costat de la pista d'aeromodelisme.

La plaça de les Botxes
Des del riu anem cap als jardins passant per la plaça de les Botxes. Actualment just al costat de la plaça hi ha unes pistes per jugar a botxes i petanca.
Al principi del segle les partides de botxes eren un altre dels entreteniments dels diumenges a la Devesa. En aquells moments era un joc espontani que es jugava en aquest espai, però no s'havien construït encara aquestes pistes que hi trobem ara.
En aquest mateix lloc els nens i nenes asseguts en un carretó que era tirat per un cérvol, després van ser uns ases. S'hi feien també molts espectacles de teatre a l'aire lliure. 

Els jardins de la Devesa
Els seus orígens vénen del principi del segles XIX, quan estaven de moda els jardins com a lloc de passeig de la gent benestant. El governador militar de Girona, imitant el que s'havia fet en altres llocs, va construir-ne  un a la Devesa, que va tenir una vida molt curta perquè les freqüents riuades feien molt difícil mantenir-lo.
Els jardins corresponents al recinte actual es van fer en dues parts. Al principi del segle XIX es va construir el situat més a l'est i després el de l'oest. En començar el segle XX es van unir en un de sol mitjançant l'avinguda de plàtans que veiem només d'entrar, i que uneix els dos accessos als jardins. L'aspecte d'aquests plàtans és ben diferent dels que vèiem a fora, tenen menys alçada i les seves branques s'han podat perquè creixin horitzontalment per fer una bona ombra a l'estiu. És un jardí d'estil francès, és a dir, distribuït per parterres delimitats amb tanques vegetals formant figures geomètriques i amb les capçades dels arbres i arbusts retallades donant formes diverses.
Tot passejant-nos-hi, podem observar i conèixer la gran varietat de plantes que hi ha, contemplar les seves escultures i gaudir d'aquest espai tranquil i acollidor, d'esbarjo i de joc per a petits i grans, i propici per a les relacions socials i la conversa tranquil·la.
Ja hem dit que hi podem trobar gran varietat de plantes. N'hi ha que són autòctones, és adir, naturals del país i altres, la majoria, són exòtiques, originàries d'altres països. D'aquestes últimes, algunes s'han acomodat tan bé al nostres territori que ja es troben normalment en el nostre paisatge, i s'anomenen espècies naturalitzades, com la robínia. En canvi, n'hi ha d'altres que només sobreviuen si són cultivades i se'n té especial cura com per exemple la troana, la cica i tantes altres espècies.
El rec que envolta tot el jardí fa la funció de tanca de protecció, de manera que només deixa lliures els dos punts d'accés. L'aigua d'aquest canal prové de la sèquia Monar. A l'alçada del col·legi Maristes una part de l'aigua de la sèquia, que va desembocar a l'Onyar, és desviada i es fa arribar subterràniament fins aquí.
Com a elements curiosos d'aquests jardins no hem d'oblidar el brollador i la gàbia dels paons. El brollador va ser dissenyat l'any 1865 per l'arquitecte Martí Sureda. El seu encant és la vegetació que hi creix i que varia segons l'època de l'any, fent-li canviar molt el seu aspecte. GGairebé no hi ha terra, tan sols podran viure-hi aquelles plantes que necessitin poca terra per arrelar. Hi veurem molses, cues de cavall, picardies, paraigües, etc. Surant sobre l'aigua hi veurem les flors del nenúfar a l'estiu, i dins l'aigua uns bonics peixos de colors. 
La caseta dels paons, situada a l'extrem del sector oest dels jardins, atrau la nostra atenció per la vistositat i elegància de les plomes d'aquestes aus.

Informació extreta del llibre 5 Girona, itineraris. "La Devesa" publicat per l'Ajuntament de Girona.